El tractament diferenciat d’un mateix element estructura la planta i el volum de Ca la Pilar i Ca la Cristina: el pati.
Tot i tractar-se en els dos casos de patis de dimensions força reduïdes, l’estratègia utilitzada respon a models prou coneguts.
EL PATI MEDITERRANI
La planta de Ca la Cristina és gairebé quadrada (14×12,25m). Al haver de ser accessible en cadira de rodes, calia posar tot el programa en planta baixa. Això volia dir que una de les crugies l’ocuparia pràcticament el garatge, barrant la possibilitat que l’habitatge pogués gaudir de ventilació creuada. A més, seria complicat fer arribar la llum natural a la part central de la casa.
Per aquestes raons, des del plantejament inicial es va estructurar la planta de l’habitatge al voltant d’un pati central, a cel obert, que, tot i les ajustades dimensions que podia adoptar, evoqués els patis de la tradició mediterrània. Potser un pati amb aigua i herbes aromàtiques, que refresqués la casa durant les fortes temperatures de l’estiu, envaint amb la llum i l’aroma els racons més privats de la casa.
La Cristina ens havia demanat un pla d’aigua en algun racó del jardí, i la possibilitat d’incorporar-lo a l’interior ens va fer pensar en el petit pati de La Ricarda (Casa Gomis, 1949-1962) projectada per Antoni Bonet Castellana.
El patio así es el centro de la casa en todos los sentidos. Es como una estufa que distribuye el calor y el aire. En ella siempre ha de haber un rincón al sol, siempre uno a la sombra. Por sus paredes se ve girar la luz del día y entra la noche con su misterio. (M. Zambrano)
En aquest cas, però, el pati no és una habitació més a cel obert, sinó que fa la funció de claustre: dóna vida a la circulació perimetral i a les estances que s’hi obren.
L’alçada de la crugia que conté el pati i els serveis és més baixa que les altres dues. Recuperem les paraules de Josep Lluís Sert, parlant de la seva casa pati a Cambridge, per explicar-ho:
“L’alçada de les habitacions es manté el més baixa possible per a que el sol pugui penetrar pels patis inclús a l’hivern quan està més baix (…) els patis estan íntimament relacionats amb les habitacions que s’obren a ells, de manera que les prolonguen visualment i a la pràctica.”
L’HABITATGE BINUCLEAR
El solar de Ca la Pilar és llarg i estret, i en la planta que en resulta s’accentua aquesta proporció. Calia emprar recursos que donessin amplitud a l’espai interior.
Després d’un primer intent d’incorporar petits patis a banda i banda, que aportessin llum a l’interior i visuals cap a l’exterior, i davant la necessitat d’incrementar la superfície útil de la planta, ens vam decantar per la disposició d’un únic pati, en el punt de l’accés a l’habitatge. Aquest pati divideix la planta en dos parts més proporcionades. Com és lògic, la divisió es fa segregant la zona de dia, és a dir, les estances més públiques, de la zona de nit, l’àmbit més privat de la casa.
Aquest pati obert, que articula l’habitatge en dos nuclis connectats pel vestíbul, té una referència en la casa binuclear de Marcel Breuer, un altre referent. En un text de l’arquitecte Carles Martí sobre aquest concepte, podem llegir:
“El desglose del volumen en dos partes crea una brecha a través de la cual el espacio exterior penetra en la casa y la atraviesa virtualmente. Pero, al mismo tiempo, ese espacio intermedio que se genera entre ambos núcleos, al quedar parcialmente englobado por la construcción, está en disposición de convertirse en un patio semiabierto.”
El pati d’accés de la casa Clark, n’és un exemple: la casa es plega en un petit espai domèstic, acotat, sense deixar d’obrir-se i mirar cap al seu entorn més proper…
Podeu consultar les fonts utilitzades en aquest text:
