Per Pau Martínez.
Herman Hertzberger és un arquitecte holandès que creu en una arquitectura propera als seus usuaris.
Les seves cases estan al servei dels seus habitants gràcies a la gran flexibilitat a l’hora de compartimentar, adaptar o ampliar els seus espais, fet que ajuda a l’ocupant a fer-se la casa més seva.
Les Diagoon Houses són un exemple d’aquest pensament: un conjunt de petites cases que evolucionen en el temps segons qui hi viu. Situades a Delft (Holanda), formen una comunitat ben avinguda i envoltada de naturalesa tot i estar en un barri d’alta densitat. El fet de ser unes cases amb un valor arquitectònic afegit no ha fet que es dictin normes per a no modificar-les i deixar-les com estan, cosa que aniria en contra de la voluntat de Hertzberger. El que sí ha fet és que, com a mesura preventiva, aquesta comunitat triï nous veïns que tinguin un apreci pel valor de les seves cases.
La base, l’estructura fixa, l’esquelet, o com el mateix arquitecte anomena, el “semi-producte” consta de dos nuclis. En un d’ells hi ha l’escala i en l’altre la cuina i el bany en plantes diferents. A partir d’aquí la llibertat és màxima: es pot compartimentar per afegir habitacions; ocupar el pati o relacionar-lo més amb l’interior; tancar un pas exterior per fer-hi un despatx, convertir-lo en garatge o reconvertir-lo més tard en una saleta; buidar el volum i obtenir una terrassa o viceversa; i un llarg etcètera.
Són cases petites però de gran qualitat. Tenen un pati amb més o menys nivell de privacitat segons l’habitant; una entrada que, mitjançant un joc de miralls, amplia l’espai i un buit central per on baixa la llum que comunica tota l’altura de la casa i afavoreix que aquesta sigui com un únic espai gran.
Posem l’exemple d’una parella sense fills que decideix no compartimentar l’habitació: amb un simple gest, des del llit poden veure la sala i, amb un altre gest, la petita oficina dins de casa on hi treballen tots dos i que, gràcies als finestrals, sembla estar enmig de la natura. Si més endavant decideixen tener fills poden ampliar i transformar fàcilment casa seva sense haver de mudar-se.
A poca distància de les Diagoon Houses es troba l’escola Montessori, del mateix arquitecte i exemple també d’aquesta idea del edifici inacabat amb el que l’usuari interactua. Així doncs, el pla inicial de l’any 1960 era una escola formada per quatre aules (aleshores era habitual que fossin 6) i una previsió d’ampliació que es va desestimar en el seu moment. Deu anys més tard, però, es van afegir dues aules per a infants més petits amb un accès diferent i àrea de joc pròpia. L’any 1981 s’hi afegeixen tres aules de primària, una sala multifuncional, sales per als treballadors i una nova entrada i un nou pati substitueixen els anteriors.
Tot això és gràcies a entendre l’edifici com una estructura inacabada, que acabaran els seus propis usuaris fent-se casa seva més seva.
Fotografies històriques: Krokorr
Fotografies: Pau Martínez Just